L’aprenentatge basat en casos, mitjançant videoclips de pacients psiquiàtrics estandarditzats, es considera un bon recurs educatiu, tot i que hi ha poca recerca empírica sobre la seva efectivitat. L’objectiu de l’estudi va ser comparar si la presentació de videoclips de casos clínics d’entrevistes amb pacients simulats supera, en termes d’adquisició de coneixements bàsics de psicopatologia, d’utilitat percebuda i de preferències dels estudiants, la presentació dels mateixos casos amb la transcripció escrita de les entrevistes. Quaranta estudiants de l’assignatura de Psicopatologia, després de la classe magistral en què s’exposaren les característiques centrals de la psicopatologia objecte de la posterior sessió pràctica, i de ser instats a estudiar-la amb les lectures recomanades, varen ser assignats a una d’aquestes condicions.

Les dues formes de presentació dels casos clínics varen incrementar significativament (p <,001) i per igual (p = ,570) el coneixement sobre aquesta psicopatologia, més enllà dels coneixements adquirits abans. Tampoc s’observaren diferències en la utilitat percebuda de l’estratègia emprada (p = ,755), alta en ambdós casos. En canvi, sí que n’hi hagué pel que fa a les preferències dels estudiants: tots els del grup al qual es varen mostrar els casos en vídeo consideraren que aquest era el millor format per promoure la comprensió clínica del trastorn, mentre que hi hagué discrepàncies en els del grup al qual es presentaren els casos per escrit (p = ,001). Així les coses, l’ús de videoclips de pacients estandarditzats no supera la presentació dels casos per escrit, excepte en les preferències dels estudiants.